Vista i escoltada per Agustí Lloberas del Castillo.
Deja que te cuente
para que tu veas,
no vengo a hablarte del trabajo
ni tampoco de la escuela.
(Wilfred y la Ganga. Mi abuela).
Tothom tenim un restaurant preferit on ens agradaria anar cada dijous a menjar la paella que ofereixen al menú. A molts ens passa el mateix amb el Cryptshow que si no és cada dijous, és un cop a l’any que ens ofereixen un espectacle que, quan el descobreixes, no pots deixar d’anar-hi any rere any.
El passat dijous, 13 de juliol, vam tenir la fortuna de degustar la seva exquisidesa del 2023 amb la projecció del film georgià Chemi Bebia (en català diríem Mon àvia o potser "La meva padrina"), dirigit per Kote Mikaberidze l’any 1929 i acompanyada amb l’espectacle musical My Abuela, dirigit per Agustí Busom. I certament, ni una cosa ni l’altra van deixar indiferent a cap dels assistents.
Malgrat que el Cryptshow és considerat un festival humil, cada any ens ofereix cinema amb majúscules. En edicions anteriors hem gaudit de grans clàssics del cinema mut com La Passió de Joana d’Arc de Carl Theodor Dreyer (1928), La Dona a la Lluna de Fritz Lang (1929) o El fantasma de l’Òpera de Rupert Julian, Lon Chaney i Ernst Laemmle (1925). Totes elles meravelloses, ningú ho dubta, però és que aquest any, amb Chemi Bebia, s’han superat del tot trencant les barreres del formalisme cinematogràfic i musical. Al llarg dels vuitanta minuts escassos que dura la pel·lícula, el públic pot gaudir de cinema experimental, però també de surrealisme, però també de graciosos dibuixos animats, però també d’expressives i expressionistes titelles en stop-motion, però també de la lluita de classes i, sobretot, mala bava, molta mala bava. Es tracta d’una caricatura ferotja d’un estat socialista presoner de la dictadura de la burocràcia gandula i ineficient (ai que això em sona i em donen moltes ganes d’esborrar allò de socialista!).
La pel·lícula comença recorrent l’escriptori on tots els elements actius (en sentit figurat) de la burocràcia estatal descansen (en sentit literal i figurat). Això determina l’ambient opressor que enmarca la vida de tots els personatges: un pobre desarrapat que té el poder de controlar els accessos més secrets de l’estat, un obrer cridat a ser la salvació però que no pararà de suar amb el seu esforç, la família d’un buròcrata que s'esmerça tant a ser incompetent que el foten fora i no té més remei que buscar-se una àvia o padrina estatal, que parli bé d’ell per recol·locar-lo a la poltrona.
En quant a la música en viu destacaria que Agustí Busom va muntar una eficient i gens burocràtica banda de música experimental, però també de rock progressiu, però també de tecno-pop, però també de joguina sonora i no sé quants però-tambés més. Recordo que l’any passat vaig dir que la música eixordadora i exultant havia passat per damunt de la pel·lícula com una piconadora (segur que no ho vaig dir amb aquestes paraules però amb la mateixa intenció). Doncs res d’això es pot dir del besant musical d’aquesta edició: la música va ajudar a perfilar o, millor dit, a donar èmfasi a tot el que s’estava explicant a la pantalla; tot plegat amb humilitat i savoir faire, amb rauxa i mala bava, amb lirisme i ironia, però sense passar mai per damunt de l’espectacle visual. Un complement perfecte en tots els sentits. Qui no va tenir la sort o l’encert de ser entre el públic dijous passat, ja pot començar a buscar la pel·lícula a internet però, ja ho dic ara, no serà el mateix perquè els faltarà l’acompanyament sonor i incendiari d’Agustí Busom i els seus col·legues saben fer amb tanta destresa (come on baby, light my fire!).
Està clar que la gent del Cryptshow han posat el llistó molt i molt alt amb aquesta mena d’espectacles. Fins i tot diria que, amb tota la seva humilitat, no necessiten àvia ni padrina i poden estar ben i ben orgulloses i orgullosos de la feina magnífica que ens ofereixen. L’elecció de Chemi Bebia s’escau com un guant al seu leitmotiv d’enguany (o potser és a la inversa?) i és tota una volta a la nova tendència d’oferir cinema clàssic amb música en viu. Només desitjo que continuïn investigant per sorprendre’ns com ho han fet fins ara. Felicitats al Cryptshow, felicitats als músics, felicitats al públic que en vam gaudir. I acabo llençant un repte al públic: aviam si aconseguim veure el cartell de «entrades exhaurides» d’ara en endavant.
Per tradició, acabem amb el Palmarès d'enguany:
. XVII Premi Serra Circular: Tistlebu de Simon Matthew Valentine
. Millor guió: Pisanka de Jorge Yúdice
. Millor Animació: Zombie Meteor de Alfonso Fulgencio i Jose Luis Farias
. Millor director: Mael Le Mée per Àlex Machine
. Millor interpretació: David Morente per El padre bueno i Malou Coindreau per Incubus
. Millor banda sonora: per Dorian Hult d’Himo dirigida per Azh Boyzz, Teemu Saarinen i Ville Aittokumpu
. Millors Efectes Especials: La nueva dirigida per Ivan Villamel
. Millors Efectes Visuals: Mantra dirigida per Stef Meyer, Pascal Bourelier
. Premi del públic: Deadline de Idan Gilboa
. Premi del públic juvenil: Caraoscura de Germán Sancho, Raúl Cerezo
Comença el compte enrere pel 2024…
Por Agustí Lloberas
Del mismo autor:
